La capacitat de dialogar

Dijous passat a TICE (Teories i Institucions Contemporàneas de l'Educació) ens van passar un video que parlava de la forma d'impartir educació, mitjançant un mestre japonés molt conegut.
Aquest video em va arribar molt, ja que vaig veure una forma d'impartir classe diferent, a la que he pogut conèixer fins ara. El seu objectiu era que els nens fossin feliços. El professor tenia una llibreta on els nens escrivien tots els seus sentiments o experiències viscudes i que volien donar a conèixer. D'aquesta manera aconseguia que els nens transmetessin tot el que portaven dins i mai havien volgut o pogut dir. La carta que es llegia s'exposava per l'alumne amb veu alta i es comentava entra tota la classe, i així fomentaven la capacitat d'escoltar, per part de l'infant.
Un exemple del que estàvem parlant anteriorment, és el d'una nena que va descriure els seus sentiments viscuts quan el seu pare va morir, al explicar-ho en veu alta va aconseguir que tots els nens es solidaritzessin amb ella, i així fent sentir a la nena còmode, van aconseguir que es desfogués i tragués tot el que portava dins.
Una altra situació que em va cridar molt l'atenció d'aquest video, va ser quan el professor va castigar a un nen per no parar de parlar, i els seus companys van comentar-li al mestre que no estaven d'acord amb el càstig. Els infants van argumentar-li, amb raonaments lògics i profunds, al mestre que no l'havia de castigar. Aquests li van fer entendre al mestre la seva equivocació, de tal manera que van aconseguir desfer el càstig.
Al moment d'estar visionant el video pensava que gran part de la seva metodologia la podia realitzar amb els infants, al qual tinc una relació, ja que considero una bona doctrina per emprar a uns nens que tenen una manca impressionant de diàleg, ho podem observar en el gran nombre de baralles entre ells. I aquest mestre el que ha lograt amb aquests nens és el poder del diàleg, per això em proposo alguna de les seves formes per actuar amb els nens.